Tothom té dret a viure en pau,
a fer i refer la seva vida,
a imaginar-se móns millors,
a somniar i ser nen altre cop,
somriure, riure i no parar,
a buscar un refugi de les presses d'aquest món
i d'aquesta vida occidental tan ràpida;
a cercar la calma i recuperar-la si es perd,
a voler estones de lectura sota llum tènue,
desitjar divendres plàcids,
reivindicar-se amb la pròpia expressió:
verbal, emocional, sexual, espiritual,
sense por, ni prohibicions
(ni tan sols les pròpies),
tothom té dret a triar el seu camí lliurement,
sense pressions, ni nerviosismes aliens;
tothom té dret a estimar a qui ho senti,
a somniar històries que el facin sentir immortal
almenys per unes hores...
Tot, amb un element principal:
el respecte.
Propi i aliè.
Intern i extern.
A un i als demés.
Et vaig estimar.
Però sobretot,
et respecto.
Quan, on i per què vaig deixar de practicar aquell esport que em brollava de forma natural, aquell ritual de mirada perduda i recol·locament mental de peces sense preguntar gaires perquès, aquell cribatge d'energia negativa per optimitzar el meu estat i poder-me relacionar amb l'entorn amb garanties.
